Categorías
OPINIÓN

30 anys de ‘La guerra de l’aigua’

Des del 28 de juliol de 2010 i mitjançant la Resolució 64/292, l’Assemblea General de les Nacions Unides reconeix explícitament el dret humà a l’accés a l’aigua potable i al sanejament, reafirmant que són essencials per al compliment de tots els drets humans bàsics.

«L’accés a l’aigua potable és un dret humà reconegut per l’ONU»

La Resolució exhorta els Estats i les organitzacions internacionals a proporcionar recursos financers per propiciar la capacitació i la transferència de tecnologia per tal d’ajudar els països, en particular aquells en vies de desenvolupament, a tenir un subministrament d’aigua neta i sanejament saludable, accessible i assequible per a tots els seus ciutadans.

No obstant, vint anys abans d’aquesta declaració, diverses entitats ja vam col·locar el rebut de l’aigua en el marc del debat polític i social, una acció que es va donar a conèixer amb el nom de “la guerra de l’aigua”. El detonant del conflicte va ser l’encariment en un 20% del preu de l’aigua domèstica entre els anys 1990 i 1992.

Fruit d’aquell moviment impulsat per les entitats veïnals, sindicats i les organitzacions de consumidors més representatives del moment, es va definir un rebut de l’aigua molt transparent, però no es va arribar a solucionar el problema que ara es denuncia: la utilització del rebut de l’aigua per cobrar tributs aliens al propi cicle de l’aigua.

D’aquesta manera, actualment tenim un rebut compost pels següents conceptes i percentatges sobre l’import:

  • 40% fa referència al mer subministrament on, segons dades d’AGBAR, el 26% és gestió i el 14% és compra de l’aigua, potabilització i distribució.
  • 13% correspon al cànon de l’aigua. Un tribut de l’Agència Catalana de l’Aigua per al finançament de la gestió d’obres hidràuliques destinades a l’abastiment i el sanejament d’aigües residuals.

I, encara que interpretem el cànon com un tribut, cal afegir també altres tributs que incorporen els ajuntaments, com ara:

  • 7% taxa de clavegueram. Tribut municipal.
  • 19% taxa tractament de residus. Tribut de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
  • 16% taxa recollida de residus particulars. Tribut de l’Ajuntament de Barcelona, que seria la coneguda taxa d’escombraries absorbida per l’impost de béns immobles.

Aquestes taxes no les incorporen tots els municipis sinó que cadascun ho gestiona segons els seus criteris.

Per últim, tenim el 10% de l’IVA, que s’afegeix exclusivament als dos primers conceptes, és a dir, al subministrament i al cànon. En aquest sentit, crida l’atenció que l’Agència Tributària aplica l’IVA al cànon quan realment aquest és un tribut. És allò d’un impost sobre un impost.

«Paguem tributs que no corresponen al cicle de l’aigua»

Com podem observar, les nostres administracions ens obliguen a abonar tributs que no tenen cap vinculació amb el cicle de l’aigua. Fins i tot, ens fan pagar alguns que haurien d’estar dins dels pressupostos generals, com és el cas del cànon. Per dir-ho clar i català, paguem dues vegades pel mateix.

La nostra societat s’ha transformat en paral·lel a l’evolució del país. Una millor educació i la facilitat d’accés a la informació, ha motivat la ciutadania a ser més exigent i conscient de la seva realitat i a adonar-se que es pot mobilitzar, fàcilment, per aquelles qüestions que semblin justes i possibles.

Des d’ACUA demanem que la cultura de l’aigua serveixi per trobar la millor manera de treballar el cicle de l’aigua i repartir els costos entre tots. Si bé és cert que la qualitat de l’aigua no pot ser igual per a tots, com a mínim hem de trobar el mecanisme de repartir els costos d’aquest bé, que recordem és un dret bàsic.

Un estudi recent de l’OCU manifesta que una llar amb un consum mitjà (uns 175 m³ a l’any) equival a 304,04 euros/any de mitjana. No obstant això, aquest import amaga grans diferències ja que a ciutats com Palència, Ourense, Guadalajara o Sòria la factura mitjana anual no arriba als 180 euros, mentre que a Barcelona, Múrcia o Sevilla supera els 500 euros.

«Exigim arribar a un acord que doni coherència al rebut de l’aigua»

Ara, exigim un debat i un acord, tal com va passar amb “la guerra de l’aigua” 30 anys enrere, que reformuli de nou el rebut de l’aigua excloent-hi tributs aliens al propi cicle, suprimint-ne els que ja s’abonen per altres vies i donant coherència al guirigall en el que hem convertit el rebut de l’aigua per a la comoditat de tots.

Txetxu Sanz